Qui som?

El cau és un lloc de trobada, on ens apleguem infants, joves i caps per dur a terme activitats o preparar-ne de noves. L’agrupament és un espai de llibertat, d’expressió i d’iniciatives on el nostre escoltisme es viu quotidianament, i des d’on cadascú contribueix a fer viure el projecte d’Escoltes Catalans.
El Cau Itaca és un agrupament que es caracteritza per aportar uns valors metodològics i ideològics als nois i noies basats en el treball en equip, el respecte envers un mateix i als altres, el país, la natura, les cultures, la convivència, el compromís, el voluntariat, la curiositat, l’esforç, la descoberta, l’estimació, el treball… També es caracteritza per ser un agrupament laic, integrat a la població i amb qui sempre es compta per tirar endavant nous projectes. El cau Itaca forma part de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG) és una associació educativa de base voluntària i d’acció comunitària, sense ànim de lucre i declarada d’utilitat pública. Entre tots tenim la missió d’educar infants i joves per a la transformació social a través del mètode escolta i guia, fent-los protagonistes del seu creixement personal per tal que esdevinguin persones crítiques, conscients, actives i compromeses amb la societat.

A continuació us deixem un article de Carles Capdevila publicat al diari ara on explica molt bé el sentiment d’estar al Cau.

Entusiasme sospitós

cau itacaaaaaaaaaaaa (1) — Carles Capdevila

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dona l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood hi donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.